T'esvaniràs, Ítaca

En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci. 

 Joan Vinyoli 

T'esvaniràs, Ítaca,

dissolta en el baf de la calima,

i la meua carn s'arraulirà d'horror

en reconéixer-te il·lusòria.

Et desfaràs en una pupil·la blava

fixada a una altra banda,

enfonsada en altres coves,

navegant una pell altra...

Les busques de l'amor

apuntaran, sol·lícites,

que he arribat a deshora.

Somriuré -per què no?-,

com si res no passara

i faré el que he fet sempre:

deixar la boca tancada

mentre oh, Ítaca, et desfàs

perduda en una dona altra.

D'allò no dit

Yo que crecí dentro de un árbol
tendría mucho que decir,
pero aprendí tanto silencio
que tengo mucho que callar...

Pablo Neruda

Sovint,

ella s'aixeca i, de bon matí,

és ja una tardor sense ocells.

Aquests dies el fang a les mans és massa fred

per modelar qualsevol forma que recorde el món,

o un cos,

o l'amor.

Se sap erma,

cosida a les puntades sense fil

del llenç de cada dia,

i es vol lluny de la terra,

enfilada escala amunt

cap a un teulat de baranes enrunades,

obert el cos a l'albir de la planura

que s'ha lliurat als vents que migren de la mar.

Sovint,

ella diria tot això:

i ho faria subjectant un rostre

entre els palmells corbs de les mans,

com qui busca el seu reflex

aguaitant al prisma d'un topazi,

fins que un estol d'estornells

bisellara les fumeres als trespols.

Sovint,

posaria un nom al rostre.

Però calla.

Un rectangle estojant el capvespre

 

Yo siento en ti grandes heridas y te desnudas en mis fuentes.

Antonio Gamoneda 

Un rectangle estojant el capvespre.

L'incendi, arrissat de vent promés,

esbiaixant el blau

                           del lluny,

                                        del no,

                                                  del mai.

Cau rere la serra

el darrer interrogant

i amb ell llangueix l'espurna

que ens podria haver lliurat

a un darrer frec de conhort.

No basta amb albirar pèlags enllà

el fruit de la terra promesa:

hi ha dreceres que sabem

impossibles de recórrer

sense la il·lusió d'un nord

encastat a la punta de l'agulla.

I encara busquem l'escandall

capaç d'atényer el fons

on sura el solc de frisança,

quan l'espill de l'aigua torna

imatges inassolibles

com el tacte d'un poeta nu

anotant la tempesta de l'albada.