D'allò no dit

Yo que crecí dentro de un árbol
tendría mucho que decir,
pero aprendí tanto silencio
que tengo mucho que callar...

Pablo Neruda

Sovint,

ella s'aixeca i, de bon matí,

és ja una tardor sense ocells.

Aquests dies el fang a les mans és massa fred

per modelar qualsevol forma que recorde el món,

o un cos,

o l'amor.

Se sap erma,

cosida a les puntades sense fil

del llenç de cada dia,

i es vol lluny de la terra,

enfilada escala amunt

cap a un teulat de baranes enrunades,

obert el cos a l'albir de la planura

que s'ha lliurat als vents que migren de la mar.

Sovint,

ella diria tot això:

i ho faria subjectant un rostre

entre els palmells corbs de les mans,

com qui busca el seu reflex

aguaitant al prisma d'un topazi,

fins que un estol d'estornells

bisellara les fumeres als trespols.

Sovint,

posaria un nom al rostre.

Però calla.