dimecres, 5 de desembre del 2012

T'esvaniràs, Ítaca

En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci. 
 Joan Vinyoli 

T'esvaniràs, Ítaca,
dissolta en el baf de la calima,
i la meua carn s'arraulirà d'horror
en reconéixer-te il·lusòria.
Et desfaràs en una pupil·la blava
fixada a una altra banda,
enfonsada en altres coves,
navegant una pell altra...
Les busques de l'amor
apuntaran, sol·lícites,
que he arribat a deshora.
Somriuré -per què no?-,
com si res no passara
i faré el que he fet sempre:
deixar la boca tancada
mentre oh, Ítaca, et desfàs
perduda en una dona altra.

dimarts, 4 de desembre del 2012

D'allò no dit


Yo que crecí dentro de un árbol
tendría mucho que decir,
pero aprendí tanto silencio
que tengo mucho que callar...
Pablo Neruda


Sovint,
ella s'aixeca i, de bon matí,
és ja una tardor sense ocells.
Aquests dies el fang a les mans és massa fred
per modelar qualsevol forma que recorde el món,
o un cos,
o l'amor.
Se sap erma,
cosida a les puntades sense fil
del llenç de cada dia,
i es vol lluny de la terra,
enfilada escala amunt
cap a un teulat de baranes enrunades,
obert el cos a l'albir de la planura
que s'ha lliurat als vents que migren de la mar.
Sovint,
ella diria tot això:
i ho faria subjectant un rostre
entre els palmells corbs de les mans,
com qui busca el seu reflex
aguaitant al prisma d'un topazi,
fins que un estol d'estornells
bisellara les fumeres als trespols.
Sovint,
posaria un nom al rostre.
Però calla.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Un rectangle estojant el capvespre

 
Yo siento en ti grandes heridas y te desnudas en mis fuentes.
Antonio Gamoneda 


Un rectangle estojant el capvespre.
L'incendi, arrissat de vent promés,
esbiaixant el blau
                           del lluny,
                                        del no,
                                                  del mai.
Cau rere la serra
el darrer interrogant
i amb ell llangueix l'espurna
que ens podria haver lliurat
a un darrer frec de conhort.
No basta amb albirar pèlags enllà
el fruit de la terra promesa:
hi ha dreceres que sabem
impossibles de recórrer
sense la il·lusió d'un nord
encastat a la punta de l'agulla.
I encara busquem l'escandall
capaç d'atényer el fons
on sura el solc de frisança,
quan l'espill de l'aigua torna
imatges inassolibles
com el tacte d'un poeta nu
anotant la tempesta de l'albada.